Els bisons europeus van poblar segles enrere el gran territori comprès entre les muntanyes dels Urals, la península Ibèrica i l’Iran, però la pèrdua d’hàbitats i la caça implacable van acabar reduint les poblacions a la mínima expressió. Després de la mort de l’últim bisó de Bialowieza, el 1919, i l’últim del Caucas, el 1927, l’espècie va ser declarada extinta en llibertat. Avui, en canvi, en queden uns 3.000.
Si la resurrecció del bisó europeu ha estat possible és gràcies a un incansable esforç conservacionista que es va iniciar a Polònia el 1923 a partir del mig centenar de bisons que encara sobrevivien en diversos zoos. A partir d’aquells exemplars –els animals vàlids per al projecte van ser finalment 11– es va iniciar un procés de cria i alliberament que va permetre el retorn del bisó en llibertat primer a Bialowieza, una majestuosa reserva repartida actualment per territori polonès i bielorús, i amb posterioritat a altres països europeus com Rússia, Lituània, Eslovàquia, Ucraïna i, des d’aquest any, Alemanya. N’hi ha fins i tot a Espanya, en una reserva de fauna controlada de San Cebrián de Muda, a la muntanya palentina.
El creixement demogràfic del bisó europeu, un bòvid de constitució més lleugera que el seu germà americà, és la mateixa que han tingut gairebé sense excepció tots els grans mamífers europeus. Un informe de la Societat Zoològica de Londres i BirdLife International, que també inclou un capítol dedicat a aus emblemàtiques, confirma que 17 dels 18 mamífers analitzats tenen ara unes poblacions en més bon estat que el 1960, almenys des d’un punt de vista numèric. L’estudi, que ha analitzat els censos i les estimacions disponibles, calcula l’augment mitjà en un 30%, encara que en alguns casos, com el del castor, ha arribat a ser del 600%.
Èxode rural
Els autors del treball atribueixen l’èxit a la millora ambiental –amb la promulgació de lleis conservacionistes i la creació d’espais protegits– i a la recuperació del bosc motivada en bona part per l’èxode rural. «En comparació amb la quantitat d’animals que hi havia als segles XV i XVI, encara és un nivell molt baix», comenta Frans Schepers, director de Rewilding Europe, l’organització que va encarregar l’informe. A més a més, afegeix, el creixement d’aquestes espècies paradigmàtiques no ha d’emmascarar el declivi, en general, que encara pateix la biodiversitat europea.
Un cas pròxim al del bisó és el de la cabra salvatge dels Alps, que a finals del segle XVIII tenia una població limitada a un centenar d’exemplars que vivien al que avui en dia és el parc del Gran Paradiso, situat a Itàlia. Actualment, després d’un creixement espectacular en l’última dècada, n’hi ha 40.000 de repartits per sis països. Pel que fa a una espècie semblant, la cabra hispànica, la població ha evolucionat des dels 6.000 exemplars que s’estima que hi havia el 1960 als actuals 50.000, repartits per més de 20 massissos d’Espanya i Portugal. En qualsevol cas, insisteix l’estudi, l’èxit no silencia el fracàs que va suposar la desaparició de l’última cabra pirinenca, la subespècie pròpia d’aquesta zona muntanyenca.
Isards i cérvols
En el capítol dels ungulats també hi ha 70.000 isards del sud, repartits sobretot per Espanya i França, i mig milió d’isards alpins, amb grans poblacions a Àustria, Suïssa i Itàlia. Els cabirols són nou milions i són presents a gran part del continent, mentre que la població estimada de cérvols arriba a 2,5 milions (Espanya va al capdavant amb 800.000). Els imponents ants, per la seva part, són uns 1,5 milions, amb grans densitats a la península d’Escandinàvia i Rússia, tot i que últimament han colonitzat Polònia i ja penetren a la República Txeca. I també hi ha quatre milions de senglars,amb zones d’autèntica superpoblació, i 50.000 xacals. «La vida salvatge es recupera si l’hi permetem», conclou Schepers.
El linx ibèric, única excepció que segueix pitjor que fa mig segle
Malgrat els exitosos resultats obtinguts a partir del 2005, gràcies al programa de cria en captivitat, el linx ibèric té el trist privilegi de ser l’única espècie analitzada amb menys població que la que hi havia el 1960. Amb exactitud no se sap ben bé quants n’hi havia aleshores, però sí que era una bèstia salvatge que es caçava amb profusió com a trofeu i per a l’obtenció de pells. L’estudi britànic, basat en dades del 2010, en xifra la població en 267 exemplars (190 a Sierra Morena i 77 a Doñana), encara que estimacions més recents suggereixen que la situació ha millorat i es podria acostar als 350. Pel que fa al linx boreal o europeu, en queden a la vora de 10.000 individus.
BISÓ EUROPEU
El gegant de la plana
El més gran dels animals terrestres d’Europa partia del no-res més absolut el 1927, amb només 50 individus reclosos en zoos, i ara campa en llibertat per diverses reserves de l’Europa oriental i central. N’hi ha prop de 3.000, més mig miler en zoos, i el seu gran problema és ara la consanguinitat.
