La literatura anglosaxona té una llarga tradició de relació amb la natura. Des dels cants d’amor a les immensitats indòmites del continent americà fins a la confortable elegia de l’ordenat camp anglès, les aventures zoològiques en els cinc continents o el naturalisme domèstic de Durrell. En els últims temps alguns títols (‘Leviatan’, de Philip Hoare; ‘F de Falcó’, de Helen MacDonald; ‘Cap a terres salvatges’, de Jon Krakauer) han atret l’atenció del lector. Més que els cants al retorn a la naturalesa pristina de Gary Snyder, James Rebancks o Doug Peacock, l’atenció sembla dirigir-se cap a aquells llibres en què un autor dialoga amb la natura per entendre’s tant a si mateix com a ella.
'EL ASTOR'
El pols amb un rapinyaire
Helen MacDonald va meravellar fa un parell d’anys amb F de Falcó, un llibre amb tres engranatges íntimament travats: el període de dol per la mort del pare, l’intent de processar-lo mitjançant l’ensinistrament d’un dels rapinyaires més indòmits per als falconers, l’astor, i les referències a un llibre clàssic que va marcar l’autora en la seva infància i que li permet reflexionar sobre la història de la falconeria i l’evolució de la relació entre l’home i la bèstia que vol domesticar; El azor, de T. H. White. Molts lectors es van quedar amb les ganes de descobrir aquesta obra inèdita a Espanya, que ara també publica Ático de los Libros.
On MacDonald era capaç de connectar amb el seu rapinyaire i desxifrar el seu estat d’ànim, T. H. White fracassa en el seu afany de dominar l’astor Gos, en una història, segons l’autora de F de falcó, «sobrela lamentable incapacitat de la humanitat per concebre la naturalesa com alguna cosa més que un reflex de nosaltres mateixos». En aquest pols amb l’ocell, White creu seduir l’animal però el perd al voler forçar-ne la submissió, potser un reflex, explica MacDonald, de les seves inclinacions pedòfiles i sàdiques. «Un rapinyaire no és una mascota. No hi ha lloc per a la sensibleria (...) No es desitja cap intercanvi afectiu», escriu l’autor de Camelot.
'EL INGENIO DE LOS PÁJAROS'
¿Gamarusos?
Els últims dies, les xarxes han contemplat amb fascinació, i interpretacions variades, com una bandada de galls dindis silvestres executava una mena de dansa al voltant d’un gat mort. Una mostra més que les aus, sota la seva inexpressiva aparença, són capaços de comportaments verdaderament sofisticats que ni tan sols els ornitòlegs que observen a distància les seves evolucions arriben a intuir. No, els ocells tenen cervells petits, però això no vol dir que siguin uns gamarusos babaus. Jeniffer Ackerman descriu a El ingenio de los pájaros (Ariel) les investigacions i experiments que porten a incloure els ocells (amb el corb, l’espècie amb l’IQ més alt) en aquesta restringida llista d’animals, juntament amb els simis, els elefants o els cetacis, capaços de desenvolupar un llenguatge, realitzar operacions matemàtiques, utilitzar instruments i transmetre culturalment aquesta habilitat adquirida...
«Potser pel fet que són tan diferents de les persones ens costa apreciar plenament les seves capacitats mentals», planteja Ackerman, que aspira a fer que el lector «contempli amb altres ulls la mallerenga petita. i el corb, el Mimus polyglottos i el pardal, que els concebi més com els intel·ligents companys de viatge que són, éssers emprenedors, enginyosos, astuts, juganers i perspicaços».
'LA MEMORIA SECRETA DE LAS HOJAS'
Escoltar les plantes
Si a F de falcó es combinaven depressió i falconeria, Hope Jahren explica a La memoria secreta de las hojas (Paidós) una història d’amor per la botànica, un treball dur de laboratori i una convivència amb el trastorn bipolar. Igual que Helen McDonald era capaç de fer-nos connectar amb la ment d’un rapiyaire a través de la tremolor de les seves narius, la tensió de les urpes o l’estufat de les plomes, Jahren és capaç de fer-nos sentir com els arbres suen, els camps de blat de moro cruixen mentre les canyes creixen dos centímetres i mig al dia, com la fulla de la planta és l’únic mecanisme natural que converteix la llum i la matèria inorgànica en sucre, l’aventura d’una arrel a la recerca de l’aigua o com creixen buscant la llum igual que les persones també ho fan buscant el coneixement.
No, no espereu contes new age de plantes que reaccionen favorablement a carantoines, xerreres i un bon fil musical o que transmeten energia si les abraces. Jahren és una científica i les plantes... bé, tenen la seva pròpia lògica, i no hi figura el gust per la música. «Solament quan comencem a captar com en són de profundament estranyes a nosaltres podrem estar segurs que deixarem de projectar-nos-hi nosaltres mateixos. Podrem, per fi, reconèixer el que passa en realitat», conclou. La «gran tragèdia» de la desforestació.
‘EL LIBRO DE LA MADERA’
Un èxit inesperat
Seleccionar un ésser viu. Tallar-lo a trossos. Deixar-ne assecar les restes. Tornar-les a tallar utilitzant un instrument esmolat. Apilar-les acuradament. Incinerar-les. És a dir, fer llenya. Una activitat que el periodista noruec Lars Mytting ha aconseguit convertir en motiu d’un èxit editorial ('El libro de la madera. Una vida en los bosques', Alfaguara). Sí, la segona part del títol (en la traducció espanyola) al·ludeix al cant a la natura salvatge que és el Walden, de Thoreau. Però el de Mytting potser no sigui tant un cant neoruralista que advoqui per un retorn a la muntanya com, potser, una mirada nostàlgica al passat en unes societats tan lligades al bosc i a l’activitat manual com les escandinaves.
«El llenyataire que talla troncs per escalfar-se dialoga amb la natura, perquè l’energia que alliberarà a la seva estufa de llenya és la mateixa que aquell arbre va acumular durant anys. Al seu lloc hi creixerà un altre arbre que repetirà el cicle de les estacions una altra vegada. És un acte ecològic, i també d’amor», argumenta. Un llibre en defensa de la vida lenta a un pas de l’autoajuda.
'DIARIO DE OAXACA'
Sacks i les falgueres
Anagrama recupera un títol esgotat, el 'Diario de Oaxaca', del neuròleg Oliver Sacks. L’autor de Despertares va saber convertir en literatura les inusuals històries clíniques dels seus pacients i va tenir una vida interessant que va relatar en les seves memòries, En movimiento. També era des de la infància un apassionat de les falgueres (i dels licopodis), cosa que el va portar a participar en l’American Fern Society (Societat Americana de les Falgueres) i a viatjar amb un grup de socis a Mèxic per contemplar varietats exòtiques d’aquests vegetals. A Sacks li fascinaven aquestes plantes primitives tant per l’estètica i l’antiguitat com per la seva nomenclatura, «aquells ondulants noms llatins amb la seva aroma d’època escolàstica ancorada en el passat remot». 'Plecosorus speciosissimus'. 'Plagiogyria pectinata'. 'Pteris aquilina'. 'Pteridium feei'.
Tot i això, Sacks parla gairebé tant de les falgueres com de la història sepultada sota aquesta natura exuberant i de la figura del naturalista aficionat. «La capacitat d’observar detalls i recordar-los, una memòria especial per als llocs, relacionada amb l’amor, i cert lirisme per la natura són les característiques d’aquesta classe d’aficionat», diu. I també les de l’escriptor naturalista, podríem afegir.
‘LA INVENCIÓN DE LA NATURALEZA’
Humboldt, el pioner
La mirada global a la natura, comprenent-la no com un gabinet d’espècimens per ordenar sinó com un sistema interconnectat, utilitzant tant els instruments del mètode empíric per entendre-la com els de la literatura per explicar-la, tenen un il·lustre pioner en la figura d’Alexander von Humboldt (1769-1859). Els seus viatges, els relats d’aquests (Viatges a les regions equinocciales), les descripcions gràfiques a la seva obra Cosmos de la distribució de la vegetació en els ecosistemes dels pics que va escalar (a la il·lustració, el Teide) van inspirar naturalistes, escriptors romàntics, cronistes de viatges, revolucionaris anticolonialistes, pintors paisatgistes, alpinistes...
La biografia d’Andrea Wulf ('La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt', Taurus) segueix els passos del científic alemany i recorda que, quan va descriure la Terra com «un conjunt natural animat i mogut per forces internes», es va avançar un segle i mig a la teoria de Gaia de Lovelock i a les idees de la interconnexió del llibre fundacional d’ecologisme modern, Primavera silenciosa.
ERNEST ALÓS
www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/llibres-naturalesa-aus-ocells-fulles-5893123?utm_source=rss-noticias&utm_medium=feed&utm_campaign=portada