Zambrana Portales (Alozaina, Màlaga, 1953) va començar a col·laborar amb el RCD Espanyol fa un parell d’anys perquè els coloms estaven causant danys a les instal·lacions de Cornellà-el Prat: es menjaven les llavors de la gespa i els seus excrements embrutaven els seients. Va acabar amb el problema.
L’estadi està netíssim.
Quan vaig començar a venir, hi devia haver més d’un centenar de coloms, i ara a penes si se’n veu algun. També col·laboro amb el club de beisbol de Viladecans i amb grans superfícies comercials. La meva tècnica consisteix a espantar les aus.
¿Només espantar-les?
No és necessari matar-les. Quan veuen el rapinyaire, ja saben que tenen el depredador a casa i s’allunyen. Ara visito el camp de l’Espanyol cada tres dies i faig exercicis de vol amb Cuqui. Amb això n’hi ha prou.
¿A quina espècie pertany Cuqui?
És un aligot de Harris; el seu nom científic, parabuteo unicinctus, i jo afegeixo que pericus. Cuqui és periquito, com jo.
Falconer i periquito, ¿una contradicció?
M’ho diuen de broma, sí. L’Espanyol el segueixo des de Sarrià. Hi passava cada dia per davant, fent repartiment amb una furgoneta, i el meu ídol era N’Kono. Mai vaig pensar que vindria aquí; és un orgull.
¿Per què tapa els ulls de Cuqui?
La caperutxa va revolucionar l’art de la falconeria al segle XII perquè va permetre ensinistrar els rapinyaires amb més rapidesa. Els falcons són més nerviosos, i al privar-los de la visió es relaxen. Tenen una vista agudíssima.
Ja ho diuen: ulls d’àguila.
Pensi que un falcó pot veure una sargantana a 200 metres. Per això, als que comencen els dic que moguin el guant. Encara que tu vegis el falcó com un mosquit entre els núvols o el perdis, ells sí que et controlen.
¿Quants ocells té?
Ara 12, entre falcons, aligots de Harris i algun mussol. Els tinc en una masia llogada, envoltada de vinyes. Cada dia hi vaig, els cuido, els poso el menjar i l’aigua, i els entreno. El meu favorit, el peix gros, el falcó de les neus.
¿Com va començar tot?
Estic en la passió falconera des de jovenet, però llavors hi havia molt poca informació. Va ser Félix Rodríguez de la Fuente qui ho va donar a conèixer, i vam aprendre molt dels seus documentals. Com la majoria dels falconers de la meva edat, sóc autodidacte; no teníem cap més remei.
¿S’hi dedica professionalment?
No, fins fa molt poquet he sigut transportista autònom amb un camió de gran tonatge. Per a mi és una afició, i intento ensenyar al que no en sap. Al final, els falconers hem de convertir-nos en nutricionistes i també una mica en veterinaris perquè hi ha molt pocs especialistes en rapinyaires.
¿Per què tenen tan mala premsa?
Ve del franquisme. En aquell temps me’n recordo que es recompensava amb 25 pessetes el que portava les urpes tallades d’una au. Tenien fama de menjar-se els conills i tots els ocells, i no és així. Quan són salvatges, respecten la cadena tròfica: només ataquen el més feble.
Es nota que l’apassiona.
Sí. A més, la falconeria m’ha donat la satisfacció de conèixer a fons Catalunya. He visitat paisatges preciosos. Sóc català, però amb un accent particular.
¿Quan va arribar?
De nen. El meu pare treballava a Alemanya, en l’emigració. Una de les vegades que va parar en el trajecte, ho va fer a Gavà i li van donar feina a la fàbrica de Roca. Va poder portar-nos a tots el 60.
Olga Merino
