La professió més antiga no és la prostitució. La caça i el comerç de la captura, encara que fos una forma de subsistència, devia precedir el mercadeig sexual. Amb el pas dels mil·lennis es va convertir en el privilegi de ben pocs. Era l’edat mitjana, i els pobres només podien caçar les peces menors, amb l’amenaça de la pena de mort si gosaven aspirar a trofeus reservats a la classe més alta. Una consciència social i animalista més important, ja en les societats més modernes, va generar un marc legal que va desembocar en la veda controlada i limitada de la qual disfruten la majoria de països desenvolupats. Tot i així, són molts els individus que surten a la muntanya o al mar de manera furtiva, sense llicència ni intenció de cursar-la. Perquè busquen penjar una banya a la paret o anhelen el benefici personal. Però també, i en això la crisi en té la culpa, per necessitat. Els experts adverteixen que les estretors de l’última dècada han fet ressuscitar pràctiques pròpies de la postguerra.
La premsa local és una valuosa mina de petites notícies. També pel que fa referència a la caça furtiva. És comú a totes les històries un perfil similar: home sense cap mena d’escrúpol que sabia perfectament el que estava fent però a qui no li va importar gens el mal que pogués causar. I no tot es limita, com podria pensar el neòfit, a la caça major (animals d’una mida superior a la guineu), sinó més aviat el contrari. Tampoc tot succeeix en terra ferma, ja que llocs com les Rías Baixas, el Mar d’Aragó o els pantans catalans pateixen de manera habitual l’acció dels bandolers contemporanis.
ZONES RURALS
El que crida l’atenció dels experts és aquesta caça menor vinculada a la necessitat, insòlita en els temps acabalats, pròpia de regions subdesenvolupades. En definitiva, un indicador més del com ho passen de malament algunes famílies. «Sol succeir en zones rurals i deprimides, persones que tornen a caçar conills per al consum personal», precisa Ángel López, portaveu de la Federació Espanyola de Caça (FEC).
Paco Piera, president de la Federació Catalana de Caça (FCC), admet l’existència d’un «rebrot de gent que torna a caçar per menjar o per vendre la peça i aconseguir uns diners». Nega, no obstant, que existeixi «un furtivisme generalitzat relacionat amb la fam o la pobresa», ja que a Espanya la caça il·legal està bàsicament relacionada amb l’«obtenció de trofeus». Ignasi de Dalmases, cap de regió del cos d’agents rurals de Girona, distingeix a Catalunya un problema de furtivisme de caça menor i també marí, desconegut però igual d’important. A finals de novembre es van intervenir 1.500 quilos de cloïssa a les Rías Baixas i 75 quilos de marisc a la Ría de Vigo, i el 16 de gener a un ciutadà francès que no tenia permís li van ser intervinguts 900 eriçons de roca extrets a la zona del cap de Vol, al Port de la Selva.
Aquest agent explica que s’han trobat amb casos de caça i pesca de subsistència, sobretot en rius i pantans, on van principlament persones procedents de l’Europa de l’Est, on hi ha més cultura de la pesca continental. Han confiscat tota mena de xarxes en pantans com el de Susqueda i han actuat en repetides ocasions en rius com el Ter, on famílies es dedicaven a practicar una pesca «rudimentària» i en horari prohibit. Un portaveu del Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil prefereix parlar de «casos puntuals» perquè, diu, «per sort o per desgràcia en la caça es tira molta carn que altres després poden aprofitar». La seva experiència li indica que el furtiu «porta a dins la caça il·legal, i encara que se’l sancioni, seguirà caçant de forma furtiva amb armes d’altres o amb armes il·legals que tingui en poder seu». Aquesta unitat va detenir l’any passat 153 persones per delictes relacionats amb la protecció de la flora i la fauna, la majoria d’ells lligats al furtivisme.
La majoria dels caçadors il·legals acostumen a actuar a l’empara de la nit i fent servir escopetes i rifles amb silenciador, així com sofisticats aparells de visió nocturna que tant serveixen per distingir la presa com per advertir de l’arribada dels agents rurals. «Aquesta mena de persones busquen el morbo», lamenta López, que explica que la caça «es fa de forma furtiva pel plaer de matar un animal gran de manera gratuïta». Millor per això que per gana.
Bambi contra Elmer
Els caçadors argumenten que sense la seva tasca seria necessari un cos especial per mantenir camps i carreteres.
En l’última dècada han caigut a Espanya 161 milions de peces menors
El buscador del Departament de Presidència no enganya. Si s’escriu futbol apareixen 1.347 entitats. De bàsquet n’hi ha 448, 114 d’atletisme i 307 de pesca. Per això, perquè es pot comparar, sorprèn tant que a Catalunya existeixin 952 clubs de caça. Ho diu el president de la Federació Catalana de Caça, Paco Piera, i les xifres li donen la raó: «A cada municipi hi ha un ajuntament, una església i una associació de caçadors». Caldria afegir-hi una penya del Barça. El problema és que l’edat mitjana ronda els 55 anys, i no sembla que els més joves tinguin tendència a l’escopeta. El fet que les ciutats absorbeixin la població rural no ajuda al relleu generacional. Tampoc la imatge social. Ni el cine, perquè tothom ha vist Bambi: una carnisseria.
A Espanya, segons la Federació Espanyola de Caça (FEC), hi ha un milió de caçadors, 500.000 menys que abans de la crisi. Tot i així, sempre segons aquesta entitat, aquesta pràctica va generar fa dos anys 54.000 llocs de treball directes i indirectes, i la seva activitat econòmica va vorejar els 3.700 milions d’euros. Ángel López, portaveu de la federació, explica que hi ha unes 6.500 entitats associades. I hi ha més xifres vertiginoses. La temporada de caça 2010-2011 es va saldar amb 411.649 captures de caça major (senglar, cérvol, cabirol…) i més de 21 milions de peces de caça menor (guatlla, perdiu, conill, llebre, tórtora…), les xifres més elevades de l’última dècada. Si es mira l’històric, els números fan por: des del 2000 han caigut 161 milions de peces menors.
Tasques de neteja
Que hi hagi o no caçadors és un assumpte que transcendeix la pràctica esportiva, defensen els experts. «Si deixéssim de sortir al camp durant dos anys, el Govern hauria de crear un cos especial per poder mantenir els terrenys agrícoles i que es pogués circular per carretera», defensa el portaveu de la FEC. Disney no hi ha ajudat, però tampoc ho han fet pel·lícules com Los Santos inocentes o La escopeta nacional. Així ho testifica Piera, que explica que la caça, almenys a Catalunya, «és un tema molt més social del que sembla». No té res a veure, doncs, amb un infant que es rebenta el peu amb una escopeta o amb un rei que se’n va a caçar l’elefant africà quan el seu poble passa penúries. «La gent ens associa amb la imatge d’uns ministres caçant en una hisenda andalusa, i això no és així». Li dóna la raó l’agent rural Ignasi de Dalmases, convençut que es tracta d’un esport «molt arrelat i popular a Catalunya, però que no té res a veure amb el que es produeix al sud d’Espanya».
Un portaveu del Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil admet que la caça té cada vegada més enemics socials, persones que engruixeixen la síndrome de Bambi, l’odi visceral cap a tot el que tingui a veure amb el fet de disparar a un animal. Potser per compensar, una actuació contra les llicències il·legals va ser batejada l’any passat com a operació Elmer, en homenatge al caçador rondinaire de la Warner Brothers que no tocava un elefant a dos pams de distància.
Ramón Pérez, responsable del projecte Iberlince de l’organització animalista WWF, denuncia que en certs ambients «es manté la mentalitat de la junta d’extinció de feristeles», de quan en el franquisme es pagava per certes peces considerades perjudicials. Avui no es paga, però els descuits van acabar l’any passat amb sis linxs. En queden 320. De Bambis, per sort, n’hi ha un munt.
La nova llei de boscos generarà un únic registre d’infractors
El Govern va aprovar el 9 de gener passat la nova llei de boscos que, entre altres coses, permetrà crear un registre nacional d’infractors de caça. Fins avui, segons indica la Federació Espanyola de Caça, un podia estar sancionat a Catalunya però no a Aragó, amb la qual cosa només havia d’agafar el cotxe i recórrer uns quilòmetres per posar-se a caçar. La normativa, que ha de passar el tràmit parlamentari i que modifica la del 2006, també facilitarà la caça a diverses regions amb una sola i única llicència.
CARLOS MÁRQUEZ DANIEL
