Joan Estruch, pagès del delta del Llobregat, aquella fèrtil horta just al costat de Mercabarna, és a dir, un luxe que ja voldrien tenir altres ciutats, va anar una nit a un dels camps que conrea. «Hi tinc instal·lats uns potents fars halògens que il·luminen fins a 300 metres de distància. Els vaig encendre i eren allà, calculo que uns 300 ànecs, menjant-se els meus bròquils». Per enxampar els anecs en plena comissió del delicte, s’hi ha d’anar de nit. Els seus tiberis són nocturns. Però resulta que no són els únics que mortifiquen els pagesos del Baix. També hi ha els conills, que mosseguen només una mica cada hortalissa i arruïnen així tota la plantació, el tudó, en plena explosió demogràfica, les cotorres, que com pixapins surten cada dia de Barcelona i van de pícnic als fruiters del delta, i finalment els senglars, que ja no es conformen a dominar Collserola i han baixat a colonitzar les planes. La magnitud del problema només la supera, sembla, la dificultat per posar-hi remei. Aquesta mateixa setmana, els ajuntaments del Baix Llobregat van plantar la Generalitat en la reunió que va convocar amb els afectats per abordar la qüestió. La situació és molt tensa.
Aquella no va ser una reunió de pur tràmit. Es va decidir, que no és poca cosa, declarar el delta del Llobregat «zona d’emergència cinegètica», una figura administrativa creada el 2014 i que significa realment el que sembla, que s’ha d’anar a la guerra contra les espècies perjudicials, que és hora que parlin les armes. La discussió és qui les agafa i qui les paga.
«No volem que això ho gestioni la federació de caça, així de clar». És el que va defensar a la taula de negociació Mauri Bosch, agricultor que també sap de primera mà de què són capaces les plagues. «A mi se’m van menjar 30.000 bròquils només en una setmana». Però ni tan sols així estan disposats a acceptar que la solució siguin els caçadors, la medicina que voldria administrar el departament d’Agricultura. ¿Quines són les seves objeccions? Que ja ho van fer temps enrere i no va agradar, per seguretat, perquè els gossos no respecten els cultius i perquè, encara que mai està bé generalitzar, sempre hi ha qui aprofita l’ocasió i omple el cistell de verdures gratis.
El que els agricultors reclamen és que algú rebi l’encàrrec a sou de l’administració. «A Mercabarna són molt exigents amb la qualitat dels productes», explica Estruch. I fins i tot potser més amb les collites del Baix Llobregat, perquè són tan a prop que en menys de 24 hores poden passar del solc a la taula. Aquesta frescor és un plus que se’n va en orris si la peça arriba mossegada.
Fins ara, els pagesos han posat pedaços al problema. Per exemple, posar portes al camp. Alguns cultius han sigut encerclats amb una reixa fina per evitar la intrusió dels conills. Una altra mesura extrema i estranya és deixar porcions de terra sense cultivar, on creixen de forma salvatge algunes gramínies que els agraden especialment als voraços coloms. És lucre cessant, però és el que toca. Alguns agricultors contracten ocasionalment algunes persones perquè vigilin els cultius en els moments crítics, quan broten els fruits i les hortalisses, i facin fora les plagues.
DESPRÉS D’EUROVEGAS
Mauri, portaveu dels afectats, es pregunta si en un parc tecnològic o en un d’industrial es permetria des de l’administració que es perdés part de la producció perquè falla la fibra òptica o perquè hi ha talls en el subministrament elèctric. «Això és un parc agrari i, a més a més, molt bo, capaç de proporcionar dues collites a l’any». Després de salvar el match point d’Eurovegas, als pagesos els exaspera haver de fer ara la guerra contra les plagues sense la complicitat de les administracions.
El punt de vista de la Generalitat té el seu què. Les xifres són eloqüents. Vist, per exemple, que a Catalunya hi ha una sobrepoblació de senglars, la temporada passada se’n van abatre 35.000. Són molts exemplars. La qüestió és que 9 de cada 10 captures les van executar caçadors federats, que ho fan per afició. Pretendre que aquesta tasca recaigui en mans d’empleats públics seria un luxe inassumible, explica el director general de Medi Natural, Antoni Trasobares, que coincideix amb els agricultors del Baix Llobregat en el diagnòstic del problema, la sobrepoblació d’espècies, i en canvi no del tot en la manera d’encarrilar la solució. Trasobares admet que es pot perfeccionar el sistema, filtrar millor la llista de caçadors que volen fer aquesta tasca, però no posar en qüestió la seva contribució per molt impopulars que siguin en alguns sectors socials.
Se suposa que fins després de les eleccions municipals, per a alegria de senglars, ocells i conills, no es desencallarà el conflicte. Després, ja es veurà. Els pagesos recorden que no han fet mai una tractorada allà. Només és un avís.
El galimaties CÒCTEL D’INTERLOCUTORS
La Generalitat, la Diputació, el consell comarcal, ajuntaments diversos, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AENA, el Govern central... Les administracions competents al triangle del delta del Llobregat són tantes, admet un alcalde de la zona, que és normal que els agricultors se sentin desorientats i no tinguin clar a qui han de reclamar una solució per als seus problemes.
Tot i això, els pagesos es queixen que els mateixos ajuntaments són un altre puzle difícil d’encarar. «L’encarregat de la nostra àrea als municipis de la zona acostuma a ser sempre un biòleg, mai un enginyer agrònom», es queixa un afectat. No és un detall petit. Els agricultors pensen que sovint pesa en excés el zel mediambiental en alguns governs d’esquerres.
SENGLAR
Una topada que és millor evitar
Els primers senglars observats a les planes del Baix Llobregat es van prendre a la lleugera. Algun de despistat de Collserola, es va dir. Avui ja ningú discuteix que n’hi ha una colònia al delta. Encara que creuats amb el porc comú i el vietnamita, varietats més dòcils, el cara a cara amb un senglar sempre és aterridor. No s’aturen davant de res quan busquen el seu menú favorit, blat de moro i patates.
CONILL
El mamífer que menja i cria, menja i cria...
Amb gestacions d’un mes i llorigades de fins a 12 cries, el conill és una de les plagues més temibles. Els detenen les reixes fins que caven un túnel per sota. Mosseguen les fulles tendres i després van a buscar una altra planta. Però no només això. Al Baix Llobregat han arruïnat no poques instal·lacions de reg gota a gota. Mosseguen els tubs i quan arriba el pagès es troba mig camp negat. Un desastre.
TUDÓ
Una plaga a la zona des de fa cinc anys
El tudó cada vegada és més fàcil de veure pels carrers de Barcelona (la seva mida és considerablement més gran que la del colom comú), i a les arbredes del delta del Llobregat és el rei. El tudó va començar a ser una plaga als cultius del delta ara fa aproximadament uns cinc anys. Just ara és la seva època de cria. Atacar els nius seria un remei parcial. La caça és, segons els pagesos, molt millor.
COTORRA
Un ocell de la ciutat que va de pícnic
Les cotorres no són només una plaga. També són una espècie invasora. Ningú va donar un duro per elles quan van aparèixer per primera vegada a Barcelona. Es va suposar que el fred acabaria amb elles. ¡Ni de bon tros! El seu nombre no decreix. Va a l’alça. Però no fan niu al Baix. Els agrada la ciutat. Als camps de cultiu hi van de pícnic. Els agraden sobretot els fruiters, com les pomeres i les pruneres.
ÀNEC COLLVERD
Un ànec que causa estralls de nit
Es diu ànec coll verd, tot i que només els mascles tenen aquest color característic. Les femelles són de color marró amb petites taques. En realitat, aquesta diferència cromàtica tant se val a les hores en què fan mal als cultius, perquè acostumen a entaular-se a la nit. Com en els sopars d’empresa per Nadal, surten en grup i són la desgràcia del pagès si es fixen en la seva finca.
Carles Cols
